La taula rodona «Salut Mental infanto-juvenil a les grans ciutats: Present i futur», celebrada el 4 de novembre en el marc del WeMind International Forum 2026, ha reunit representants institucionals, professionals i joves per reflexionar sobre el malestar emocional, les desigualtats en l’accés a l’atenció i la necessitat de construir entorns més protectors per a infants i adolescents.
La salut mental infanto-juvenil s’ha convertit en un dels grans reptes socials i de salut pública de les grans ciutats. La pressió dels entorns digitals, la incertesa davant del futur, les dificultats per establir vincles, les desigualtats socials i la manca de recursos d’acompanyament són alguns dels factors que condicionen el benestar emocional de les noves generacions.
Aquesta realitat ha centrat la taula rodona «Salut Mental infanto-juvenil a les grans ciutats: Present i futur», celebrada el 4 de novembre, com a tancament de WeMind Summit, en el marc del WeMind International Forum 2026. La sessió ha reunit representants de les administracions públiques, professionals de l’àmbit de la salut mental, famílies i joves per compartir diagnòstics, experiències i possibles respostes davant d’una problemàtica cada vegada més complexa.
La taula ha comptat amb la participació de Marta Sendra, Comissionada d’Educació Ajuntament de Barcelona, Jordi Royo i Isach, President de WeMind Cluster I Director Clínic d’Amalgama7, Gemma Tarafa, Diputada delegada de Salut Pública de la Diputació de Barcelona, Montserrat Pagès, advocada i testimoni en primera persona; i Ariadna, estudiant universitària i testimoni en primera persona i una estudiant de Batxillerat. La conversa ha estat moderada pel periodista Antoni Bassas.
La ciutat, les desigualtats i la soledat: factors que condicionen el benestar
emocional
Durant el debat, Marta Sendra ha assenyalat que un dels principals reptes de Barcelona és garantir que infants i adolescents puguin créixer, socialitzar-se i desenvolupar-se saludablement en un entorn urbà marcat per la pressió del temps, les desigualtats i les dificultats per construir vincles.
«La salut mental depèn també molt del codi postal i està molt relacionada amb les desigualtats socials. Per tant, hem de parlar també d’habitatge i de futur», ha destacat la comissionada d’Educació. Sendra també ha posat el focus en la paradoxa de les grans ciutats: espais amb una elevada densitat de població on, alhora, es pot experimentar una profunda soledat.
A aquesta realitat s’hi afegeixen l’impacte dels entorns digitals, les xarxes socials, l’assetjament escolar i les demandes dels joves d’accedir a més serveis i espais comunitaris. En aquest sentit, ha defensat una mirada educativa basada en la interdependència i l’ecodependència, recuperant la idea de l’antropòloga Yayo Herrero que «educar és sostenir la vida».
Des de la Diputació de Barcelona, Gemma Tarafa ha ampliat la mirada al conjunt del territori, recordant que la província de Barcelona està formada per 311 municipis, el 80% dels quals tenen menys de 5.000 habitants. La diputada ha defensat que les polítiques adreçades als joves s’han de construir comptant amb la seva participació: «Quan es fan polítiques per a joves, s’han de fer amb joves. No podem parlar dels joves sense ells». Tarafa ha remarcat la importància de diferenciar el malestar emocional dels trastorns de salut mental, dues realitats que requereixen abordatges diferents.
També ha compartit dades que evidencien l’empitjorament del benestar emocional: mentre que fa entre sis i vuit anys un 65% dels joves declarava tenir un estat anímic positiu, actualment aquesta xifra se situa en el 51%. Paral·lelament, l’angoixa davant del futur ha passat del 20% al 33% entre l’alumnat de quart d’ESO.
La incertesa, l’elevat nivell d’exigència, l’acceleració del ritme de vida i la complexitat de les relacions socials són alguns dels factors que expliquen aquesta situació. Davant d’això, ha defensat la necessitat de reforçar la prevenció i la detecció precoç a través d’una xarxa comunitària de professionals i referents propers als joves.
«Hauríem de sembrar tota la província d’antenes, de professionals que treballen amb joves o de referents, com els monitors d’un cau, els entrenadors d’un equip de futbol o de bàsquet o els responsables d’activitats musicals, que sàpiguen detectar quan un jove està patint i el puguin acompanyar allà on pertoca», ha proposat.
Els principals comportaments de risc i la necessitat d’una mirada integral
El doctor Jordi Royo ha exposat els principals comportaments de risc que s’observen actualment entre infants, adolescents i joves. Ha assenyalat la paradoxa d’una societat amb més recursos tecnològics i materials que mai, però en què les noves generacions presenten una fragilitat emocional creixent i més dificultats per gestionar la frustració.
Entre les principals problemàtiques ha identificat l’ús problemàtic de les pantalles, el policonsum de substàncies, la violència filioparental, la desmotivació escolar i els trastorns de la conducta alimentària, així com l’augment de les autolesions i dels intents de suïcidi.
Pel que fa a les pantalles, Royo ha insistit que no n’hi ha prou amb analitzar el nombre d’hores d’exposició, sinó que també cal tenir en compte els continguts consumits i diferenciar entre ús, abús i mal ús. També ha alertat de la influència dels referents digitals i dels processos d’imitació en determinades conductes de risc.
El president de WeMind Cluster ha posat igualment el focus en la violència filioparental, una realitat que ha descrit com una forma de violència ascendent dins de les famílies. «La pregunta és per què persones que s’estimen es maltracten», ha plantejat, tot destacant la necessitat de recuperar el paper dels pares i mares com a referents educatius.
En l’àmbit escolar, ha assenyalat que moltes de les dificultats de rendiment i adaptació no estan vinculades a problemes cognitius, sinó a la desmotivació i a la distància entre els models educatius actuals i les necessitats d’una generació profundament tecnificada.
Royo també ha advertit sobre l’augment de les conductes autolesives i dels intents de suïcidi, i ha reivindicat la importància d’abordar aquestes situacions des d’una perspectiva clínica, educativa, familiar i comunitària.

La realitat de les famílies: la manca de recursos i el sentiment de soledat
Un dels moments més colpidors de la taula ha estat el testimoni de Montserrat Pagès, que ha compartit el procés viscut amb el seu fill, que va començar a presentar dificultats de salut mental durant l’adolescència, després de patir una situació de bullying a l’escola.
Pagès ha explicat les dificultats per aconseguir una atenció continuada i un diagnòstic clar dins del sistema públic, malgrat haver recorregut diferents serveis i professionals. Ha descrit les limitacions derivades de la saturació dels recursos, amb visites de 45 minuts cada quinze dies o, posteriorment, una vegada al mes.
«Els professionals que ens hem trobat han estat fantàstics. És una crítica al sistema: fan el que poden amb el que tenen», ha puntualitzat, tot reivindicant la feina dels equips assistencials.
Després de diversos anys de tractament, ingressos hospitalaris i recerca d’ajuda, la família va trobar en Amalgama7 un recurs especialitzat que va permetre iniciar un procés terapèutic més intensiu. El seu fill va passar per tres ingressos i va viure una etapa a l’escola terapèutica Can Ros, abans de continuar vinculat al seguiment terapèutic.
La seva experiència ha posat sobre la taula una de les grans desigualtats del sistema: la capacitat econòmica de les famílies per accedir a tractaments especialitzats quan els recursos públics no poden donar resposta a les seves necessitats.
«Les famílies amb adolescents amb una patologia mental ens sentim molt soles, molt soles i molt incompreses, perquè encara hi ha molt estigma social», ha afirmat.
Pagès ha reivindicat la necessitat de garantir que l’atenció especialitzada no depengui de la capacitat econòmica de cada família i ha alertat que moltes no poden assumir el cost dels tractaments privats.
La veu dels joves: el tractament i el repte de tornar a la vida quotidiana
La taula també ha incorporat la perspectiva dels mateixos joves a través del testimoni d’Ariadna, estudiant universitària, que ha explicat la seva experiència amb els ingressos a l’Hospital Sant Joan de Déu i, posteriorment, a l’escola terapèutica Can Ros, on va estar entre set i vuit mesos.
Ariadna ha valorat positivament el procés terapèutic i els canvis que ha experimentat, tant en l’àmbit personal com en la seva evolució i maduresa. «Jo miro enrere i realment el canvi que s’ha fet, ja no només per maduresa, sinó pel tractament, és molt significatiu», ha explicat.
Tanmateix, ha destacat que la recuperació no acaba amb l’alta del centre. La tornada a la família, als estudis i a la societat pot esdevenir un procés especialment complex després d’haver viscut en un entorn terapèutic amb un acompanyament constant.
«Realment esteu en una bombolla», ha assenyalat. Durant l’ingrés, els joves tenen professionals i educadors disponibles per ajudar-los a gestionar les dificultats quotidianes. En canvi, quan tornen al seu entorn habitual, han d’aprendre a gestionar aquestes situacions amb més autonomia i adaptar-se a unes relacions que també han canviat.
La seva intervenció ha posat de manifest la importància de treballar no només el tractament, sinó també la continuïtat assistencial, l’acompanyament després de l’alta i la reintegració social i educativa.
Cap a un model de prevenció i acompanyament comunitari
Les diferents intervencions han coincidit en la necessitat d’abordar la salut mental infanto-juvenil des d’una perspectiva transversal, que impliqui administracions, centres educatius, famílies, professionals sanitaris i entitats socials.
La prevenció, la detecció precoç, l’accés equitatiu als recursos especialitzats i la continuïtat dels tractaments són elements essencials per donar resposta a una realitat que no es limita als serveis sanitaris, sinó que afecta el conjunt de la societat.
La taula rodona ha evidenciat que parlar de salut mental infanto-juvenil és també parlar de ciutat, habitatge, educació, desigualtats, vincles i oportunitats de futur.
Un repte compartit que requereix escoltar els joves, acompanyar les famílies i construir entorns comunitaris capaços de detectar el patiment emocional abans que es converteixi en una situació de més complexitat.








